UN JO

 

Soc l’Eva Garcia. Soc jo, juntament amb un munt de noms propis, de “jos”, els d’ara, els d’abans i els de molt, molt abans quan ni tant sols imaginava qui seria avui.



Diversificar el què faig, sobretot la mirada, i posar-me diversos barrets professionals, a vegades em complica poder comunicar sobre què em mou, què faig i com ho faig. comuArt, tracta d’aglutinar i explicar amb major claredat.



El meu recorregut està marcat per una vocació molt primerenca pel cant i per actuar, pels meus estudis en una escola d’Art Dramàtic de províncies i la sensació de no trobar el meu lloc ni emocional ni professional. Sempre m’he sentit als marges del que ha estat el meu context, potser no és casual que em dediqui al que em dedico…



Em vaig plantar a París més des d’una intuïció que des d’una decisió sensata i allà vaig descobrir a Augusto Boal.  Vaig saltar al CTO-Rio de la mà d’un sorprenent benefactor i el Brasil em va descobrir el poder de la creació artística per a desconstruir imaginaris. 

 


Després d’un periple de prova, error, evidència, i de destriar límits tants els propis com en relació amb l’altre i amb el món (transito contínuament del micro al macro) co-creava transFORMAS a Barcelona i em sentia per fi a casa. Aquesta va ser la meva primera experiència comunitària en el meu cos, en el meu ésser, en la qual jo estava en joc. Em va enfortir, em va confrontar i em va situar contínuament en un incòmode no saber.



La meva mirada és perifèrica i els meus interessos també. Vaig tenir l’oportunitat de sumar-me a l’equip de les Jornadas sobre artes escénicas e inclusión com a primera coordinadora de continguts i producció. Em va descobrir complicitats i necessitats compartides i desconegudes fins llavors. La meva aportació va passar per portar a les institucions les maneres de fer i els valors de l’art comunitari, i des d’allà m’hi vaig sumar.

 

Fa tres anys vaig sentir, vàrem sentir, que l’aventura a transFORMAS s’havia acabat. Em vaig trobar de nou amb el meu jo, més còmoda. Sense que em suposi una contradicció sumar-me a organitzacions i projectes amb objectius i en moments molt diversos, però que tenen la voluntat d’emprendre projectes artístics col·laboratius, de creació de vincles i ampliar horitzons socials. 



Una vegada més em “re-conec” en els marges. Em trobo constantment davant el paper en blanc, amb el que s’inicia, apassionada i emocionada pel repte i la possibilitat. Jugant-me-la amb el judici i les exigències.

UN NOSALTRES

 

Som moltíssimes! Res del que ha passat fins ara hagués succeït si no fora per la suma i pel beneït atzar de la trobada, de la confiança i la connexió espontània. Trio màgic que ha fet possible l’impensable.



Mai oblidaré en tornar del Brasil, absolutament remoguda per l’experiència amb Boal -en persona, en el seu context- com, Domingo Ortega al capdavant de l’Aula de Teatre de la Universidad Carlos III, em va convèncer, mentre jo tremolava, perquè donés formació de Teatre de l’Oprimit.



Anys després, al parc de la Ciutadella a Barcelona un altre grup d’inconscients o de valents deien “si”, a l’Antonio Masegosa i a mi, per crear una entitat  que explorés les possibilitats del Teatre Social. Així naixia transFORMAS arts escèniques i transformació, una espiral de moviment i inspiració: Joana, Mercè, Ferran, Noe, Oscar, Eva, Natalia, Enric, Guille, Elena, i + i + i +

Un teatre en un espai inèdit per a la producció cultural i un grup permanent de persones van ser la base de teatroDENTRO formació i producció artística en presons. De la mà de Thomas Louvat es van sumar en la primera línia Guillem, Esperanza, Joana, Laura, Alicia, Noe, José, Xavi, i + i +. Ens va confrontar amb espais on els límits entre la justícia i la injustícia són molt difusos i ens va obligar a trobar on situar-nos. 

Negociacions i acords amb les institucions penitenciàries van ser fonamentals, cadascuna des del seu lloc i treballant juntes. Amb projectes europeus associats des del primer dia i la “cirereta del pastís”: fer el primer llargmetratge de ficció amb persones preses. Teatre, cinema, tècniques de l’espectacle, els espectadors passant a formar part del projecte FORA’m. Així teatroDENTRO va desbordar els murs, la creació ….


El treball amb les Jornadas de l’INAEM va permetre el coneixement mutu amb gestors culturals, teatres, el con-tacte amb projectes de tot el territori… I que l’esdeveniment, iniciat tres anys enrere, evolucionés atenent més les necessitats i interessos d’entitats i persones que els protagonitzen.

Ara els moviments per generar complicitats van de dins cap a fora o de fora cap a dins: proposo o em proposen.  Un moviment generós que parteix de la idea que no hi ha només una manera de fer. Camino de la mà de: Marina i Sofia (Las Magas), d’Elena i Xirou (Aquario Barcelona), de Carles i Miguel Ángel + 50 (Art i Part), d’Eugene (ICAF), d’Irene (Òpera Prima), de Jaime i Almudena (Jornadas INAEM)